Dones que estimen dones a la Catalunya franquista

La recerca central al voltant de la memòria històrica ha tingut lloc, des de l’any 2000, tant des de fora com des de dins d’Espanya. Tot i això, les vides i les experiències sexuals de les dones durant el franquisme no s’estaven abordant. Per això, vam començar una línia d’investigació que bussegés en la sexualitat de les dones –particularment la no normativa– durant el franquisme. Preteníem posar veu als discursos, els testimonis i les representacions al voltant de la sexualitat femenina durant aquest període. Els resultats principals es recullen al llibre Mujeres bajo sospecha. Memoria y sexualidad 1930-1980.

/ CLARA-IRIS RAMOS

Ens va ser imprescindible analitzar el diferent tractament repressiu cap a les pràctiques homoeròtiques de dones i homes, una diferència coincident amb el desfasament en l’elaboració de les respectives memòries masculina i femenina. Aquesta disparitat, però, no era producte de la casualitat ni tampoc d’una simple inferior presència activa de les lesbianes com a moviment actualment. Tenia a veure, segons la nostra hipòtesi, tant amb el fet que el comportament sexual masculí tenia una visibilitat més gran com amb el diferent tractament legal de l’homosexualitat durant el període referit, tot plegat derivat de la construcció social de les sexualitats femenina i masculina.

L’homosexualitat masculina era reprimida per les lleis (Ley de Vagos y Maleantes de 1954, Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social –LPRS– de 1970, lleis sobre l’escàndol públic) i, per tant, es duia a terme un control social formal d’aquesta conducta. Fins i tot es van crear presons específiques per a homosexuals –a Badajoz i a Huelva–, fet que va deixar nombrosos rastres (fitxes policials, processos judicials). Aquesta criminalització tenia una conseqüència doble. Estaven més reprimits, cert, però, al mateix temps, gaudien d’una mena de reconeixement –encara que fos negatiu– que els convertia en subjectes, en un grup de persones socialment reconegut i valorat (negativament): existien. Un efecte d’aquest tractament és que, avui dia, resulta més factible recuperar la seva memòria.

La repressió de l’homosexualitat masculina va conduir a la creació de dues presons especialitzades a Badajoz i a Huelva. El lesbianisme es va invisibilitzar

Aquesta situació no es donava en el cas de les dones. Com que no es contemplava una sexualitat femenina autònoma respecte de l’home, la sexualitat només entre dones no podia existir. En el cas de les lesbianes, la resposta del règim va ser el silenci i el menyspreu. La repressió es feia mitjançant el control social informal –la família, la religió, els col·legis, la canalització cap al matrimoni... El problema de la recuperació de la seva memòria s’aguditza perquè hi conflueixen dues circumstàncies: a) la de les mateixes implicades, a qui resultava difícil reivindicar la seva condició per por del rebuig social, els problemes laborals o els conflictes familiars que podria ocasionar, i b) la de la societat, que optava per mirar cap a un altre costat i fer el desentès.

A què es devia aquesta negació social, aquest mirar cap a un altre costat? Reconèixer l’existència de relacions íntimes entre dones era acceptar, també, que les dones tenien iniciatives sexuals i que aquestes anaven per camins diferents dels que se’ls havien assignat. En primer lloc, implicava renunciar a la idea de la passivitat sexual femenina i la seva predisposició a deixar-se estimar en comptes de desitjar i estimar pel seu compte. En segon lloc, significava acceptar que, en el joc de la seducció, els homes haurien d’aportar quelcom més que poder econòmic i polític si volien convertir-se en objecte del desig femení; per últim, suposava reconèixer que el model heterosexual lligat a la reproducció només era una de les formes possibles de concreció de la sexualitat.

Reconèixer l’existència de relacions íntimes entre dones significava acceptar que, en el joc de la seducció, els homes haurien d’aportar quelcom més que poder econòmic i polític

La invisibilitat de les pràctiques socioeròtiques entre dones va ser un avantatge competitiu a l’hora d’organitzar la seva vida quotidiana, però també ha dificultat la construcció d’espais d’intersecció social sobre els quals poder edificar una memòria compartida. No obstant això, partíem del fet que les persones en general –i les dones en particular– sempre han estat capaces de tenir agència, de ser subjectes, fins i tot en les circumstàncies més adverses.

La paraula franquisme evoca la violència de la guerra i la misèria de la postguerra, la moral catòlica, la vigilància social i la censura pública. Però el règim no només ha reprimit, també ha actuat com a creador de nous models i de noves subjectivitats, de formes de sexualitat construïdes per poderosos mitjans de pressió i per la voluntat de fer desaparèixer qualsevol altra pràctica pública o privada. Sens dubte, amb aquesta actitud, va marcar les vides de diverses generacions d’espanyoles, però no va assolir totalment els seus objectius i van existir escletxes per a la resiliència, de la qual donarem uns breus apunts basats en tres instàncies relacionades amb Catalunya.

Durant els anys 40 i 50, Ramón Serrano Vicéns, conegut com el Kinsey espanyol, va enquestar 1.400 dones, part d’elles de la ciutat de Lleida, sobre la seva vida sexual

El lesbianisme va tenir possibilitats de desenvolupament col·lectiu a la Barcelona de finals dels anys 40 i 50 per part de dones de classe treballadora que es van reunir amb altres de la faràndula als bars i les cafeteries de la zona del Paral·lel. Coneixem les seves experiències gràcies als testimonis recollits per Matilde Albarracín. Aquestes dones van inventar un argot per comunicar-se sense risc, van cercar espais on expansionar-se, van compartir experiències amb amics gais i, camuflant-se com a parelles heterosexuals, fins i tot van crear famílies alternatives de dues mares i van aconseguir viure amb gaudi la seva sexualitat i burlar el règim.

També hem contribuït a recuperar el llegat de Ramón Serrano Vicéns –metge de família durant el primer franquisme, format en valors liberals relatius a la sexualitat femenina–, que durant els anys 70 va publicar diverses edicions del llibre La sexualidad femenina, que després va caure en l’oblit. Anomenat el Kinsey espanyol, als anys 40 i 50 va fer una enquesta a prop de 1.400 de les seves pacients –una part d’elles, de Lleida– sobre la seva vida sexual. Es va trobar amb nombroses vivències de sexualitat alternativa a l’heteronormativitat del moment. La masturbació i les relacions pre i extramatrimonials, moltes d’elles entre dones, eren relativament freqüents i presentaven una cara molt diferent de la moral oficial imposada per la dictadura, com es desprèn d’un treball de Jordi Monferrer.

L’estudi mostrà que la masturbació i les relacions pre i extramatrimonials, moltes d’elles entre dones, eren relativament freqüents, fet que contravenia la moral imperant

Per últim, a finals dels anys 60, l’aparició pública i manifesta d’una dona masculina no podia sinó provocar l’escàndol d’una situació que el franquisme amagava com podia, però que, de vegades, se li escapava de les mans. M.E. són les inicials d’una biodona transvestida d’home que la Guàrdia Civil va detenir a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1968 i a qui van aplicar la Ley de Vagos y Maleantes, segons l’expedient policial obtingut per Víctor Bedoya i treballat per Raquel (Lucas) Platero. M.E. és castigada com a homosexual en un moment en què els homosexuals són percebuts com a homes homosexuals i, com a tals, han de ser sotmesos a mesures de seguretat com l’internament en institucions especials o el desterrament. Però M.E. és una biodona, no pas un home. Tampoc no és una dona socialment parlant, ja que no és tractada com una dona davant la dificultat de ser confinada en una institució que pugui aturar el desig que té i el que provoca en altres dones. No pot ser una dona perquè les dones no tenen desig per altres dones. A través de l’anàlisi d’aquest document policial únic i tan especial, trobem les narratives sobre la representació del cos, les normes socials, la sexualitat i el pànic sexual d’un Estat franquista preocupat pel relaxament del control social.

Només a partir de la transició política i l’arribada de la democràcia a Espanya, les vivències de sexualitat femenina no normativa s’han concebut com a possibles. El nostre plantejament seria, més aviat, que aquestes vivències han format part de la vida íntima de les dones al llarg de tot el segle XX, si bé la dificultat de la seva cerca i la inexistència de la mirada interpretativa contemporània han endarrerit el seu incipient coneixement.

*Raquel Osborne és Doctora en Sociologia i professora titular de Sociologia del Gènere a la UNED. És autora de ‘La construcción sexual de la realidad’ i va compilar ‘Mujeres bajo sospecha. Memoria y sexualidad 1930-1980’, publicat l’any 2012 per l’Editorial Fundamentos i que recull les experiències esmentades a l’article...