Proyecto Faq El maquis. La lluita armada contra el franquisme

domingo, 5 de enero de 2020

El maquis. La lluita armada contra el franquisme

Es compleixen 60 anys de l’assassinat de Quico Sabaté. Gran figura dels maquis que van lluitar contra el franquisme en els moments més foscos de la dictadura, avui es troba soterrat a Sant Celoni (Vallès Oriental). Recordem els maquis i la figura de Sabaté amb aquest reportatge que publicat al número 1686 d’EL TEMPS, als quioscos durant la setmana del 4 d’octubre de 2016.

Al cap de vuitanta anys del seu inici, la Guerra Civil de 1936-1939 ens permet recordar fenòmens que van marcar un moment cabdal de la història de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol. El maquis, els guerrillers antifranquistes, s’havia començat a organitzar tot just iniciada la guerra, va prosseguir la seva activitat un cop acabada, les accions guerrilleres es van intensificar després de la guerra mundial i fins a començament dels anys 50 foren especialment intenses. Per

El maquis. La lluita armada contra el franquisme: A Catalunya el fenomen es va iniciar en la immediata postguerra, encapçalat per sectors anarquistes que s’havien constituït en grups d’acció, tan habituals a les files dels anarquistes catalans, i van començar a dur a terme accions violentes contra les noves autoritats i les forces d’ocupació:  aprofitant l’anonimat que atorgava la gran ciutat, a l’Hospitalet de Llobregat, Joaquim Pallarès, un jove anarquista, va encapçalar un grup d’aquesta naturalesa i ja l’abril de 1939 executava el comissari en cap del districte d’Hospitalet, José León Jiménez,  designat directament per Franco perquè capitanegés la repressió a l’àrea de Barcelona. Pallarès −que el 1942 va formar part del Comitè de Catalunya de les Joventuts Llibertàries− va prosseguir les accions fins que l’any 1943 fou detingut per la policia. Acusat d’assassinat i d’haver comès robatoris, fou ajusticiat, juntament amb vuit companys més, a garrot vil a la presó Model de Barcelona. Alguns d’aquests grups varen ser organitzats des de l’exili pel mestre aragonès Francisco Ponzán, que, des del camp de Vernet d’Ariège, va enviar el primer grup de resistència armada a Barcelona a començament de juliol de 1939, i posteriorment, fins a ser detingut pels alemanys, va organitzar també una cadena d’evasió. Ponzán va morir assassinat pels alemanys el 1944.

Francisco Ponzán

Mentrestant, a l’exili francès, on s’havia produït ja la invasió alemanya, nombrosos republicans espanyols estaven participant activament amb la Resistència francesa i  el maquis. Especialment actiu fou el Partit Comunista, que, el novembre de 1942, amb la constitució a Tolosa de Llenguadoc de la Unión Nacional Española (UNE), va començar a organitzar els primers grups de guerrillers que va anomenar XIV Cos de Guerrillers Espanyols. El maig de 1944, els comunistes espanyols a França creaven l’Agrupació de Guerrillers Espanyols de l’UNE i aconseguien el reconeixement de les Forces Franceses de l’Interior.

Fou justament a partir de l’existència d’aquests nuclis guerrillers que el PCE, el mateix any 1944, un cop alliberada França d’alemanys, es va plantejar dur a cap l’acció de més envergadura de la postguerra: la invasió militar d’Espanya pels Pirineus. Batejada com a “Reconquista de España”, l’operació consistia a enviar uns 6.000 homes armats per diverses valls pirinenques de Navarra i Aragó. L’acció central, la protagonitzarien uns 3.000 homes a la Vall d’Aran. Un cop arribats a l’Estat espanyol, el PCE, confonent les seves il·lusions amb la realitat, preveia que es produiria un aixecament en massa de la societat espanyola en contra del règim franquista. Però la invasió de la Vall d’Aran, la més audaç de les que van tenir lloc, va resultar un nyap. El dia 19 d’octubre de 1944, certament, la Divisió 204, que comandava Vicente López Tovar, va penetrar a la vall i hi va ocupar diverses localitats, mentre establia el seu estat major a Bossost. Però la situació no va passar d’aquí. La població aranesa no va manifestar gens d’entusiasme per l’acció guerrillera. I mentre els guerrillers eren incapaços d’avançar en els seus objectius militars, ocupant Viella o controlant la boca nord del túnel, les autoritats franquistes van reaccionar ràpidament i van enviar reforços militars a la guarnició de la Vall. El dia 27 d’octubre Santiago Carrillo es desplaçava al sud de França per donar l’ordre de retirada dels guerrillers. El resultat de l’operació es saldava amb 129 guerrillers morts, 241 ferits i 218 fets presoners pels franquistes.

A desgrat d’aquest fracàs, però, a partir d’aquest moment es va anar intensificant la lluita guerrillera a l’interior del país. El PCE, per una banda, va anar enviant grups armats a les diverses zones de la península per reforçar els grups ja existents i en el conjunt de l’estat van anar proliferant les diverses agrupacions guerrilleres enquadrades sempre pel Partit Comunista. Especialment important fou l’Agrupació Guerrillera del Llevant, que va començar a actuar al Maestrat el novembre de 1944 i fou especialment activa tant en aquesta comarca com en la dels Ports, fins que va estendre la seva actuació pel conjunt del País Valencià −especialment Castelló i València−, Aragó −bàsicament Terol− i Conca i passà a denominar-se Agrupació Guerrillera del Llevant i Aragó. La seva activitat fou especialment intensa a les zones muntanyoses, es va organitzar en sectors estructurats de manera militar i fou contundent a l’hora de dur a terme determinades accions militars com sabotatges, controls de carreteres, l’ocupació de poblacions −Canet lo Roig i Fredes foren  ocupades el  1947−, o  l’execució de col·laboracionistes franquistes. Els sectors que varen actuar al País Valencià foren bàsicament el Sector 11è, que fou encapçalat per Florián García Velasco, Grande, i el 17è sector, que va tenir com a caps més importants Angel Fuertes Vidosa, Antonio, Francisco Corredor Serrano, Pepito el Gafas, i Germán Amorrortu, Manso. També hi van participar algunes dones, que tenien com a funció essencial actuar com a correus o ser agents per al transport d’aliments o d’armament. La seva activitat fou especialment intensa durant els anys 1947-48, en un moment en què es calcula en més de 200 els guerrillers que actuaven, en grups reduïts, pel conjunt del territori, a banda de les importants complicitats entre la població rural. Tal era la importància de les seves accions que el juliol de 1947 fou nomenat el general Manuel Pizarro com a responsable de la lluita antiguerrillera, i la tardor de 1948 va dur a cap una intensa ofensiva contra la guerrilla, que va representar l’inici de la fi de l’AGLA. L’abandonament de molts guerrillers, que no veien perspectives en la continuïtat de les seves activitats, la intensificació de la repressió i l’atac final que va realitzar el novembre de 1949 la guàrdia civil al campament guerriller de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, Cuenca, on van morir dotze guerrillers, entre altres els membres del Comitè Regional de Llevant, va representar la progressiva desorganització de l’AGLA. El PCE, al cap de poc temps, va acabar fomentant la desmobilització de la guerrilla i el 1952 foren evacuats cap a França els guerrillers que quedaven.

Només a Catalunya no es va aconseguir organitzar una guerrilla comunista, a desgrat dels intents que van fer militants com Lluís Vitini −que morí afusellat al camp de la Bóta l’octubre de 1944−, Pere Valverde o Numen Mestre −afusellats l’any 1949.

Paral·lelament a aquesta activitat, encapçalada bàsicament pels comunistes, es van constituir els primers grups guerrillers anarquistes. Es tractava de grups dirigits per militants emblemàtics, molts dels quals tenien la seva base d’operacions a la Catalunya Nord i creuaven la frontera per acomplir accions puntuals de tota mena. Un dels grups més significatius fou el que va encapçalar Quico Sabaté, que l’octubre de 1945 arribava a Barcelona amb el seu grup d’acció i iniciava les primeres accions prenent com a base d’operacions el mas que posseïa prop de Ceret. Entre 1945 i 1946 va recórrer diverses comarques i pobles de Catalunya. Ben aviat s’hi afegí també Josep Lluís Facerías, un dels guerrillers més emblemàtics del moviment anarquista, que participà en accions com l’eliminació, el juliol de 1947, del confident de la policia Eliseu Melis, que s’havia infiltrat en la direcció de la CNT clandestina o l’intent d’assassinar el comissari de la policia de Barcelona Eduardo Quintela.

Quico Sabaté

A més d’aquests grups, que bàsicament actuaven a Barcelona, n’hi va haver d’altres de guerrilla rural en comarques com la Garrotxa-Guilleries, el Bages i el Berguedà. Sens dubte, els guerrillers més famosos foren Marcel·lí Massana, Panxo, i Ramon Vila Capdevila, Caracremada, que protagonitzaren accions de les més diverses, com ara actes de sabotatge, cops econòmics, segrestos i assassinats. De fet, l’actuació dels grups guerrillers solia ser d’aquesta mena: donaven cops de mà concrets −controls de camins i carreteres, atracaments a bancs o a les grans ciutats com Barcelona en prostíbuls de luxe, assassinats de policies o falangistes que es distingien per la seva crueltat repressiva, etc.−, però sempre procuraven evitar els enfrontaments oberts amb la guàrdia civil o amb l’exèrcit.

Ramon Vila

A finals dels anys 40, però, es va posar de manifest el poc suport social de què gaudia la guerrilla i al mateix temps es feia evident la consolidació internacional del règim. Per aquesta raó entre molts sectors de l’oposició es va imposar un canvi d’estratègia en la lluita de l’oposició. A partir de 1952 el PCE va donar l’ordre definitiva d’evacuació total de les seves guerrilles que, de fet,   començat  un parell d’anys abans. A partir dels anys 50 només alguns dels més emblemàtics guerrillers anarquistes prosseguiren, en una situació d’aïllament cada vegada més gran, la seva lluita. L’any 1951 Marcel·lí Massana, que actuava bàsicament al Berguedà,  va decidir abandonar-la i fou dels pocs que van sobreviure. El 14 de març de 1952 eren executats a Barcelona cinc guerrillers anarquistes, encapçalats per Pere Adrover. Josep Lluís Facerías va morir cosit a trets al barri de Sant Andreu de Barcelona el 30 de setembre de 1957, sembla que víctima d’una confidència.  Quico Sabaté moria a Sant Celoni en un enfrontament amb el sometent local i la guàrdia civil el 5 de gener de 1960.

Marcel·lí Massana

El darrer guerriller que va quedar actiu a Catalunya, a partir d’aleshores, fou  Ramon Vila Capdevila, Caracremada, que moria en combat amb la guàrdia civil, prop del castell de Balsareny, el 7 d’agost de 1963. En altres indrets de l’estat encara  quedaven restes de lluita armada, i de fet el darrer guerriller mort per les bales de la guàrdia civil fou José Castro Veiga, Piloto, que morí assassinat a Galícia el 10 de març de 1965. Feia més de vint-i-cinc anys que s’havia acabat la Guerra Civil.



Fuente → eltemps.cat

banner distribuidora

El maquis. La lluita armada contra el franquisme Rating: 4.5 Diposkan Oleh: La Voz de la República
Publicar un comentario
Gracias por comentar
 
  • BR