Amb el Poble, tot i que tinga sarna:
Con el Pueblo, aunque tenga sarna:
Fa poc llegia a aquesta interessant entrevista dels amics d’Agón Qüestions Polítiques a l’estrateg de Compromís València Amadeu Mezquida. Una de les qüestions que es posaven damunt la taula era la que respecta a les prioritats que ha de tindre l’esquerra: front els posmarxistes —que creuen en la confluència de lluites socials (equivalència de demandes) i donen especial rellevància a moviments molt potents com el feminista o l’ecologista—, la vella esquerra resorgeix amb figures com la del laborista britànic Jeremy Corbyn demanant que es torne a posar la qüestió de classe al centre com feien els partits socialdemòcrates clàssics (de moment, amb resultats decebedors).
La clau a aquest debat, però, la dóna Amadeu Mezquida quan a l’entrevista diu que “la batalla identitària s’ha de donar, perquè al final el vot a l’extrema dreta entra per la qüestió de la identitat nacional, més que per una qüestió de racisme o masclisme”. I és que, a un món on cada vegada tenim més followers a les xarxes però ens sentim més sols necessitem certeses en què creure; a aquest món líquid on els llocs de treball, les nostres relacions i quasi tots els aspectes de les nostres vides són volubles, necessitem edificar pilars amb què ens sentim protegits, estimats i relacionats com a éssers socials que som.
Així, l’assumpte gravita (assolint que la dreta hooligan de l’Estat espanyol no té vocació de cosidora) en torn a si l’esquerra espanyola és capaç de plantejar-se seriosament Espanya com una nació de nacions. Per a això no basta amb realitzar concessions territorials als partits perifèrics des de la Metròpoli, sino que cal anar més enllà. Eixe Pablo Iglesias que deia que no podia dir la paraula Espanya representa ben bé la dicotomia amb què es trobem: d’una banda, una esquerra independentista capaç d’entendre la diversitat d’Espanya però que, com diu sempre Antonio Baños ha perdut la fe en eixe projecte comú i d’altra, una esquerra de la Metròpoli incapaç de pronunciar la paraula “Espanya” sense sentir vergonya (i la que li cau als Sánchez i Errejón que intenten lluir la bandera com un acte de normalitat democràtica).
Campanya d’Errejón les passades Eleccions Generals.
Com sempre, el pensador argentí Arturo Jauretche dóna en el clau. El mateix Poble espanyol que —intel·ligentment recorden des de Podemos— va seure a les places de Barcelona, València o Madrid aquell mes de maig al 15M “no sap amb certesa allò que vol, però sí sap allò que no vol”. Front un sentiment de pertanyença que veu amenaçat amb les demandes d’independència, veu en l’extrema dreta un actor que li oferix la certesa de pertànyer a un grup. Apel·lant a una classe obrera la identitat de la qual ha estat diluïda pel projecte neoliberal i de la qual la major part dels treballadors no es senten part, l’esquerra prefereix tindre la raó que entendre que per eixe camí una part important del Poble quedarà fora del seu projecte.
Les revolucions tenen —habitualment— com a principals enemics a aquells que van teoritzar-les, “com una aquarel·la que es despinta i, en lloc dels tons clars que s’havien projectat apareixen moltes taques, sense ordre, revolucionàriament, que sols el temps s’encarrega d’ordenar per donar lloc un nou quadre”. Com a l’obra de la Ciutat de les Arts i les Ciències, vaja. I és que, com li va ocórrer a Napoleó, la revolució el va prendre als seus braços, sense haver arribar a teoritzar sobre ella abans; la va aprendre vivint-la, i per això no li va donar por el seu horror.
I, així, la miop esquerra espanyola s’oblida, una vegada més, de la gent; s’oblida del seu Poble. Per fer una revolució —per molt pacífica que siga— sempre es necessita dels descamisats, de la gent a què alguns s’omplen la boca dient representar. I, com diu Jauretche, “tots tenim dubtes en reconèixer en allò que camina pels carrers a la criatura que havíem somiat tantes vegades”. Però, a tots aquells esquerrans que diuen representar a
“la gent” que mai se’ls oblide que “de res val estar molt enterats dels problemes socials i nacionals si, a l’hora de posar en pràctica els coneixements, acaben confonent-se”, com li va ocórrer a Zapatero gestionant la crisi del 2008.
Napoleó, pel seu permanent contacte amb el poble, va acabar enmalaltint de sarna. L’esquerra, renunciant a pronunciar amb orgull el mot “Espanya” entenent-la com una nació de nacions, contribueix a que els pobles de l’Estat espanyol es posen malats —d’odi—, i regala —tant als independentistes que han entès perfectament Espanya com a l’extrema dreta reaccionària que té un projecte d’Espanya sols per a uns pocs— una possibilitat per fer-se molt més forts que estan disposats a utilitzar.
Si l’esquerra no és capaç d’humanitzar els herois de plàstic de Vox —i d’humanitzar-se a ella mateixa— i d’assumir amb humiltat la qüestió de la identitat nacional i tampoc és capaç d’il·lusionar amb un projecte comú que entenga que la diversitat és positiva i que hi ha moltíssima riquesa més enllà de l’M-30 el futur es veu complicat des del Piquet d’Enguera, des dels búnkers del Carmel de Barcelona o des de qualsevol poble buidat de Terol o Sòria.
Per això és bo recordar que Napoleó tenia la sarna. En paraules de Jauretche “la moralitat de tot això no recau en que un haja de tindre la sarna per estar amb el Poble; recau en que un ha d’estar amb el Poble tot i que tinga sarna i, fins pel fet que tinga sarna. Que, de sarnes, hi ha pitjors: les de l’ànima”. I, benvolgudes lectores, oblidant la qüestió nacional i regalant la idea de Nació espanyola a la dreta (entre toros, fandanguillos y alegrías) difícilment podrem viure amb normalitat. I, fins ara, ni Unides Podem ni Más País, ni molt menys el PSOE s’han apropat a un Poble a qui, sembla, tenen por.
Fuente → revistamirall.com
No hay comentarios
Publicar un comentario